la ela palatal

És un só que es troba en perill d'extinció. El castellà l'ha perdut ja fa una colla d'anys. Potser ara ja quasi ningú no el sap fer. El català va pel mateix camí. Però el mal del català és que té moltes més paraules que van amb aquest so.
En castellà, perdre el so "ela palatal" és greu, en català és catastròfic. Al "Diccionari català-castellà i castellà-català" de Francesc de B. Moll hi ha 812 paraules catalanes que comencen amb "ll" i de castellanes només n'hi ha 58. Una de cada catorze.

    Si suposem que la proporció es compleix també per aquelles "ll" que són entremig o al final de paraula, això voldrà dir que per cada paraula que té "ll" en castellà n'hi ha unes catorze en català. Si no fem bé el so "ll" llavors hi ha milers de paraules catalanes que es pronuncien malament.

    Us heu fixat el mal d'orelles que suposa parlar de segons què i no saber fer la ela palatal?
    Es pot parlar de "llibres", (gibres o iibres)? de "lleis" (ieis. geis)? o de "lletres" (ietres o getres)? Tothom veu que no i que es fa el ridícul. I de "llinatges", "llums", "lladres", "llocs", "vells", "balls", "llams" i "llampecs"...

    Heu sentit un anunci d'una cadena d'alimentació que diu que a les seves botigues podreu "escuir" els "miiors" aliments? L'anunci es veu clarament que és doblat del castellà. No han trobat ningu que sàpiga dir "escollir" i "millors"? TV3 no podria ser més exigent? O ja ho dóna tot per perdut i que ja no hi ha res a fer?

    Sense fer bé el so "ella" el nostre enraonar fa "iàstima"

    Però és molt fàcil d'aprendre a pronunciar-la. Provem-ho.
    Cal posar la llengua tocant al paladar, sense tensar-la, ben tova, plana i no només la punta sinó tota la llengua. Que hi toqui sobretot del mig.
    Un cop posada així la llengua, ja podem provar de dir-ho amb la a i la o que són més fàcils de dir:
Primer amb una sola síl·laba:
                 "lla:" "llar" "llac", "llam"                                                "llo:" "lloc" "llom" "llot".
Ara amb dues o més síl·labes:
                 "lla" (tònica): "llàstima", "llàgrima", "llàntia"                "lla" (àtona): "llampec", "llanterna", "llamborda".
                 "llo" (tonica): "llosa", "lloro", "lloca".                            "llo" (àtona)): callo, emmirallo, lloable.
Ara amb "ll" al final.
                  all: "raspall", "mirall", "treball",                                   "oll": Ripoll, fonoll, trontoll.

    Ara amb la e, la i i la u:
Primer amb una sola síl·laba:
        "lle:" "llec" "llet", "llest"                            "lli:" "llims" "llit" "llis".                         "llu:" "llus", "llum" "lluc" .
Ara amb dues o més síl·labes:
                             "lle" (tònica): "llesca", "llera", "llépol"                "lle" (àtona): "alletar", "fulletó".
                             "lli" (tonica): "llima", "allisa", "pallissa".             "lli" (àtona)): "llimar", "allisar", "falli".
                             "llu" (tònica): "lluca", "lluita", "rellum".             "llu" (àtona): "llumeta", "lluitava","lluminós".
Ara amb "ll" al final.
           "ell": "castell", "rampell", "garvell".             "ill": "conill", "cordill", "renill" .           "ull": "reüll".

     Per anar bé, aquest so "ll" s'hauria d'apendre a fer de petit. Quan s'és gran ja costa molt més.
     Els pares i els mestres (i potser millor els avis i àvies) n'haurien de ser ben conscients d'això.

     A vegades es sent a dir que per les comarques de Girona i Vic sempre fan una "i" allà on hi ha una "ll". Llavors et diuen allò de: "En un paié de paia moia...". Així sembla que es treu verí al tema de les "ll". Certament que molts parlants de un bon català diuen ui en comptes d'ull, cèia en comptes de cella, paia i paier en comptes de palla i paller, etc. Però aquests parlants saben fer la "ll". Saben dir i diuen ben dit: llibre, llapis, llum, llengua, llavi, llauna, llebre, llei,... Aquestes paraules en què hi posen la "i" en comptes de la "ll" solen ser les que en castellà van amb "j" (ojo, ceja, paja, pajar, etc). Per tant s'ha de considerar una forma dialectal ben legítima del català.

        Llegiu un comentari del lingüista Eugeni S. Reig